Els intents de l'Acció Catòlica

La Guerra Civil, com totes les guerres, va deixar tocada la societat balaguerina i, amb ella, les entitats que abans de 1936 havien fet de Balaguer una ciutat activa i desvetllada socialment i cultural. Però un cop passats els rigors de la contesa la societat s’anava refent, a poc a poc, de tot el que havia suposat el conflicte bèl·lic. Com no podia ser d’una altra manera, els primers a treure pit van ser aquells sectors que més havien patit per l’ambient revolucionari del trienni 1936-39. Dit d’una altra manera, l’Acció Catòlica va ser de les primeres entitats a refer-se de les ferides i ben aviat va posar fil a l’agulla per tornar a la normalitat –de fet, una normalitat molt diferent a la que els membres del Centre Excursionista Balaguerí (CEB) van somiar des de 1929.

Sota el paraigua d’Acció Catòlica, o més aviat formant-ne part, va sorgir la Juventud Española de Acción Católica Centro Santo Cristo. Aquesta agrupació de joventuts va crear diverses seccions, però una de les més destacades va ser la secció d’excursionisme. No en va Lluís Rúbies i Figuerol, en nom de l’entitat, va fer una curiosa sol·licitud a l’Ajuntament de Balaguer poc després del final de la guerra. La petició, amb registre d’entrada de 12 de gener de 1940, demanava “la cesión de cuantos muebles, objetos y demás que constituían los bienes del disuelto Centre Excursionista Balaguerí”. No hi ha constància documental que l’entitat fundada el 1929 per Domènec Carrové i altres prohoms de la Balaguer republicana s’hagués dissolt, però en l’escrit que Lluís Rúbies adreça a l’Ajuntament es fa esment al “disuelto Centre Excursionista”. Per tant, també podria ser que les autoritats franquistes, tant bon punt haver entrat a la ciutat, haguessin dissolt totes les entitats de caire republicà i catalanista. Malgrat tot, aquesta apreciació cal entendre-la com una hipòtesi i en cap cas com una afirmació, ja que aquesta qüestió no figura en cap dels llibres d’actes de l’època consultats.

Fet i fet, la nota de Lluís Rúbies argumenta la seva petició afirmant que “dimana del Ayuntamiento de su digna presidencia el destino de los bienes que fueron de la disuelta Sociedad expresada, por cumplimiento de un artículo de su Reglamento interior”. Per tant, tot i que la hipòtesi de la clausura del Centre podria ser versemblant, també ho seria que la pròpia entitat s’hagués dissolt poc abans o ja durant la guerra i que hagués cedit el seu ric i valuós llegat a l’Ajuntament. De fet, en l’escrit també es demanava el consentiment del consistori “para recoger cuantos muebles, museo prehistórico y material fotográfico fueron extraviados del local de dicho Centro”. Tot plegat tenia com a objectiu “seguir las rutas del deporte de su nombre con sus secciones de fotografía y prehistoria” a més d’ampliar l’alma mater del vell Centre Excursionista Balaguerí amb campanyes de foment del turisme a la comarca.

Una represa frustrada

En un primer moment hi va haver qui va suggerir d’integrar-se com a secció dins d’Acció Catòlica –per tant, aquest fet fa suposar que ja no existia aquella secció excursionista creada pels membres del Centro Santo Cristo. De totes maneres, la proposta no va tenir èxit perquè en tot moment va prevaler l’opinió que l’excursionisme era una activitat totalment laica i que en cap cas es podia associar a l’àmbit confessional. I dit, i fet, perquè el mateix 1952 es va reconstituir el CEB, amb el mateix escut creat per Ollé i Pinell i amb el mateix nom que el 1929. Malgrat les bones intencions inicials, però, els qui van llançar la proposta sabien prou bé que l’època no donava per gaires alegries. Per tant, en primer lloc van anar a parlar amb l’alcalde de Balaguer, Lluís Rúbies, que en tot moment va ser receptiu a la proposta i no va posar cap impediment perquè poguessin reprendre la seva activitat.

Una junta moderada

Una de les primeres actuacions de la junta va ser llogar el primer pis de cal Tomàs –a la plaça Mercadal- perquè servís de local social, per bé que una de les primeres reunions encara es va fer al Casino, a sobre del Bar Balaguer. Com que hi havia ganes –i potser perquè l’època era bastant grisa i mancada de tot tipus d’activitat cultural i social-, la segona etapa del CEB va ser ben aviat tot un èxit i va arribar a reunir de 480 a 550 socis.

A més a més, tot i les dificultats polítiques del moment, tota la tramesa d’informació i l’anunci de les excursions es redactaven en català malgrat que només feia 13 anys que s’havia acabat la Guerra Civil i el règim franquista mostrava la seva cara més dura contra tot allò que fes referència a les altres cultures i llengües de l’Estat.

Però la duresa de l’època no només es visualitzava en el camp polític, ja que en l’àmbit econòmic la cosa no anava pas gaire més bé. Per superar les dificultats del moment el CEB va idear un sistema de tiquets de dos rals, pesseta, duro, 10 i 15 pessetes i cinc duros perquè qui volgués anés reunint a poc a poc els diners que feien falta per pagar l’import de les excursions.

Si els joves d’Acció Catòlica van demanar les pertinences del CEB a l’Ajuntament, els hereus de la històrica entitat tampoc no es van quedar enrere. Per això van anar a visitar a l’escolapi germà Peralba perquè els cedís el material del Centre Excursionista que havia reunit el també escolapi pare Pubill. Entre els objectes i el material que els va cedir el germà Peralba destacava l’àlbum arxiu del CEB, una de les joies de l’entitat, i algunes de les monedes que havia reunit la secció arqueològica. Malauradament, tot aquest material s’ha perdut –com també es va perdre tot allò relatiu al CEB que tenia Domènec Carrové a casa seva quan els seus hereus es van vendre la casa pairal.

Durant aquella època es van fer excursions a Montserrat, Salou i Saragossa. La memòria oral també parla de sortides amb el tren de la Pobla a Sellés, Monteró i Montalegre, a més d’una excursió amb ferrocarril fins a Vilanova de la Sal, des d’on es va continuar a peu cap a la cova del Tabac, el Pas del Sastre i Sant Llorenç de Montgai, des d’on es va tornar a agafar el tren fins a Balaguer.

Una visita que va canviar la història

L’època, encara en plena dictadura franquista, no era propícia per a iniciar activitats associatives i per això Martínez els va aconsellar que no intentessin crear una entitat nova –de fet, hi havia el precedent de 1952- perquè els resultaria pràcticament impossible pel ferri control que exercia el règim. El president de la Federación els va proposar que, si tenien intenció d’arrancar aquesta nova etapa, ho fessin sota el paraigua d’alguna entitat ja reconeguda, i que la pròpia federació ja els faria arribar uns estatuts estàndard per a l’ocasió.

Entre aquells joves hi havia Josep Pla, que anys més tard va assumir la direcció de l’entitat. És el mateix Pla qui recorda que, tot i que es va parlar amb Domènec Carrové –el qual, per raons òbvies, se’n va mantenir al marge-, els impulsors de la iniciativa van descartar posar el mateix nom a l’entitat per evitar problemes. No en va el CEB havia estat un dels emblemes de la Balaguer republicana. Finalment van optar per seguir els consells del president de la Federación Catalana de Montañismo i van anar a trucar a la porta d’algunes entitats ja constituïdes. Primer ho van intentar amb la Agrupación Deportiva de Balaguer –el club de futbol-, però la junta directiva els va respondre que el que calia era que els diumenges vingués més gent a Balaguer i no que marxessin d’excursió. Finalment va ser el Patronat d’Iniciatives, l’organisme municipal encarregat de la promoció econòmica de Balaguer i situat al número 40 del carrer d’Avall, qui els va obrir la porta. De fet va ser el Centre d’Iniciatives i Turisme, una filial del Patronat presidit per l’escriptor Ramon Macià, el que va acollir sota el seu paraigua els hereus del CEB.

El canvi de nom i l'inici de les activitats

Pla també donava pistes del que representava l’excursionisme per als impulsors d’aquesta iniciativa, que en definitiva vénen a ser els valors que imperen entre els qui estimen la muntanya:

El primer president d’aquesta nova etapa va ser Miquel Farreny, mentre que Romà Pujades el va substituir un temps després. I és que en un primer moment els presidents de l’AEB havien de tenir el vistiplau del poder, ja que calia que l’Ajuntament certifiqués la seva lleialtat al règim, encara que no tinguessin res a veure amb l’activitat excursionista. De fet, no va ser fins el 1967 que Josep Pla i Blanch, un dels joves que havien lluitat per crear l’entitat, es va fer càrrec de la presidència de l’AEB, ja que durant els mandats de Farreny i Pujades n’havia estat secretari.