L’excursionisme científic, una pràctica que té les seves arrels en plena Renaixença, va ser una de les activitats del segle XIX més estrictament lligada a la recerca i la recuperació de les arrels històriques i culturals de la nació en terminologia del romanticisme alemany. Si bé els homes de la Renaixença no van arribar ni a somiar que estaven posant les bases de la ideologia que marcaria la política catalana des de principis del segle XX i fins als nostres dies, la recuperació del català com a vehicle de cultura i d’expressió literària després de dos segles d’ostracisme va marcar de forma clara la realitat social i cultural d’aquell moment.
En aquest context s’ha d’entendre l’eclosió de l’excursionisme científic, un moviment que responia a la necessitat de contribuir a la recuperació del país des d’una doble vessant cultural i espiritual. El coneixement del territori, amb el seu patrimoni històric, arqueològic, arquitectònic, natural i mineralògic, es va convertir en la base fundacional de l’excursionisme català. L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i l’Associació d’Excursions Catalana van ser les entitats pioneres d’aquest moviment, que es va constituir com a tal el 1890 amb la fundació del Centre Excursionista de Catalunya a partir d’aquestes dues associacions. L’entitat degana de l’excursionisme català va desplegar una intensa activitat de coneixement de la realitat natural i cultural de Catalunya, que va comptar en tot moment amb el testimoni gairebé notarial de la fotografia. Entre altres personalitats cal destacar la tasca realitzada per Juli Solé i Santaló, un autèntic pioner que va obrir nombroses rutes i camins acostant l’excursionisme català al pirineïsme francès. Soler i Santaló, que va ser l’impulsor del refugi de la Renclusa als peus de l’Aneto, és l’autor d’un vast patrimoni fotogràfic i d’una de les primeres guies sobre la Val d’Aran.
|
|
Durant una època l’excursionisme, que era sinònim de la voluntat de recuperació de les arrels nacionals, es va convertir en uns dels principals pilars del coneixement científic de casa nostra. Sense anar més lluny, Josep Iglésies diu que “arreu del món el recórrer plans i muntanyes és un esport i un exercici; entre nosaltres, a més a més, ha estat i és encara una distinció espiritual i proclama un afany de superació i de cultura. Totes les grans empreses d’estudi que s’han realitzat a Catalunya han estat iniciades per l’excursionisme”. 
De la faceta científica de l’excursionisme en dóna fe la troballa i l’estudi de múltiples jaciments arqueològics, minerals, coves, ermites i altres elements del patrimoni natural i cultural català que durant segles havien restat en l’oblit. El mateix Jacint Verdaguer va fer de l’excursionisme una de les seves principals fonts de creació literària. Home de món i apassionat per la muntanya, Verdaguer va recórrer durant quatre estius (de 1881 a 1884) el massís pirinenc per reunir informació geogràfica, folklòrica i històrica per a l’elaboració de Canigó , el poema èpic que mitifica els orígens de Catalunya i que, juntament amb l’ Atlàntida , s’ha convertit en una de les obres de referència de la literatura catalana. No en va Joaquim Molas diu en la Història de la Literatura Catalana que el poeta de Folgueroles es va servir de múltiples materials extrets de les riques pedreres pirinenques “impulsat pels ideals romàntics i excursionistes”.
El 1884 Josep Pleyan de Porta i Frederic Renyé van fundar l’Asociación Excursionista Ilerdanesa, una entitat que, després del parèntesi degut a la mort de Pleyan de Porta, va donar peu a la creació del Centre Excursionista de Lleida el 1906. Malgrat que Lleida ja comptava des de finals del segle XIX amb una certa tradició en aquest camp, a Balaguer no hi ha referències d’activitat excursionista fins gairebé 20 anys més tard. És a través de les pàgines que la revista Pla i muntanya dedicava a l’excursionisme que sabem que el 1925 el Grup de la Unió Parroquial Deportiva (GUPD) organitzava diverses sortides que després ressenyava en aquesta publicació.
|
Amb un deix marcadament catòlic aquesta entitat pertanyia, gairebé amb tota seguretat, a la Lliga Parroquial de Perseverança, ja que el setmanari també s’hi refereix com el Grup Excursionista de Perseverança. La primera excursió d’aquest grup va ser a Agulló i la vall d’Àger, tot recorrent, a més, Corçà i rodalies. Del seu contingut clerical en donen fe les mateixes ressenyes, que remarquen que els excursionistes van anar a missa a Corçà i fins i tot hi van fer d’escolans. En una posterior sortida al santuari de Granyena i a Nostra Dona d’Aguilar, a Os de Balaguer, els excursionistes del GUPD relaten que abans de marxar van acudir a oir missa a Sant Domènec, mentre que de baixada van passar pel Sant Crist a donar gràcies per la jornada.
La principal pretensió d’aquest grup, segons reflecteixen les mateixes cròniques publicades a Pla i muntanya , no anava més enllà de deslliurar-se “de l’avorriment dels dies festius a Balaguer”. De fet, si alguna cosa sabem d’aquest grup és que menjaven d’allò més bé, perquè en una de les seves primeres ressenyes afirmen que “també els de Perseverança prenen cafè, cigar i licor Montserrat en les seves excursions”, tot i que aquest menú no s’adiu pas amb les llargues jornades d’esforç i superació personal que havien de realitzar els qui pertanyien a l’excursionisme strictu sensu. Una excursió a la construcció del túnel del ferrocarril, a l’altura de Sant Llorenç de Montgai, i una visita a l’ermita del Sant Cap completen la llista d’excursions d’aquesta entitat, almenys pel que sabem a través de les fonts escrites.
Encara que, si s’ha de jutjar pels fets, és difícil considerar el GUPD com una entitat excursionista, sí que ja en aquella època sovintejaven a la premsa local els articles que parlaven de la necessitat de crear un centre excursionista. Domènec Carrové, director de Pla i muntanya i, anys més tard, un dels fundadors del Centre Excursionista Balaguerí, es lamentava en un article de l’estat lamentable en què es trobava la col·legiata d’Àger. Ja s’ha dit que l’excursionisme científic no només abastava el coneixement de la muntanya sinó també el patrimoni cultural de les nostres terres, i aquesta preocupació de Carrové demostra que, com a mínim, s’expressava la necessitat d’actuar per atenuar aquest tipus de situacions. El mateix Argos, pseudònim de Carrové, es feia ressò d’un llibre que parlava de la necessitat de “filtrar l’espiritualitat dins les formes múltiples de fer excursionisme”, una filosofia que més tard prendria cos i que era totalment antagònica al que s’havia fet fins aquell moment i que era, ni més ni menys, que fer camí sense cap pretensió.
El 1927, només dos anys abans de la fundació del CEB, Ramon Sala i Roqueta publicava un article en la mateixa revista on afirmava que Balaguer era la població que tenia millors condicions per a convertir-se en centre d’operacions de l’excursionisme català, entenent per excursionisme tot allò que signifiqués viatjar en curtes o llargues distàncies amb la finalitat de “donar-se satisfacció a l’esperit immediatament o remota”. Si hem de fer cas d’aquestes paraules sembla que l’articulista no parlava de crear un centre excursionista a la ciutat, sinó que instava l’excursionisme català a fixar-se en Balaguer com a punt de partida per a la seva activitat.
Sigui com sigui, l’article no feia més que avançar-se al que passaria dos anys després amb la creació del CEB. De fet, l’articulista dividia l’activitat excursionista en diversos àmbits que abastaven des del caire més social i religiós -amb romeries o pelegrinatges a llocs d’interès històric- fins a l’excursionisme esportiu, tècnic i turístic, ficant al mateix sac l’activitat relacionada amb la caça i la pesca. Sala i Roquetes, que posava l’accent en la rica història arqueològica de la comarca i l’interès geològic del Montsec, finalitzava la seva argumentació afirmant que, per la seva situació, Balaguer era la ciutat de la vasta àrea que encara li quedava per descobrir a l’excursionisme català que més s’acostava a la muntanya. Una ciutat, deia l’articulista, que a més gaudia de tots els serveis necessaris pel que respectava a comunicacions, hostatgeria i avituallament per ser centre d’operacions. O, el que és el mateix, una ciutat entre el pla i la muntanya.
El 1929 va ser un any especialment actiu a Balaguer, almenys pel que fa a l’àmbit cultural i econòmic. En aquells dies a la ciutat es parlava de la transcendència del subcanal, de la necessitat d’importar llavors de cànem d’altres comarques per millorar-ne la qualitat, de la reivindicació de la presa de Tragó per regar les hortes d’Algerri, Castelló, Albesa, Menàrguens i Balaguer, i del projecte de ferrocarril que havia d’unir el Mediterrani amb el Cantàbric passant per la ciutat comtal. Els temes Que preocupaven a la ciutadania eren diversos i de molt variada consideració. Durant l’any 29 també es parlava del creixement de la ciutat cap a l’altre costat de riu, de la transformació dels gegants segons el patró traçat per Francesc Borràs i Antoni Ollé, i del donatiu popular per a fer un regal a Pompeu Fabra amb motiu del seu seixantè aniversari. La cultura, com queda demostrat, ocupava un espai ben important en el Balaguer de 1929. Sense anar més lluny, des de les pàgines de la premsa local es reclamava la creació d’una de les biblioteques populars que impulsava la Caixa de Pensions i s’informava, també, de la publicació de la novel·la Ardenta Manigua del balaguerí Josep Carner-Ribalta.
|
És en aquest context, entre el desenvolupament econòmic i cultural, que s’ha d’entendre la creació del CEB, que en data de 23 de juny de 1929 va celebrar la seva primera reunió al Teatre Principal amb la lectura, discussió i aprovació dels estatuts i l’elecció de la junta directiva. Amb una quantitat inicial de 200 socis i un local social situat al número 9 del carrer d’Avall, el primer president del CEB va ser Pau Cabeceran, que tenia a Ramon Sanromà com a vicepresident i Eduard Romeu com a comptador. La primera junta directiva de l’entitat, que disposava de vocals per cada àmbit d’actuació, també comptava amb la presència de Domènec Carrové (vocal bibliotecari arxiver), Moisès Aran (vocal corresponsal) i Antoni Ollé (vocal de la direcció artística). La junta es completava amb Pere Cubilla (tresorer), Josep Mateu Abril (secretari), Pere Renart (sotssecretari), i Àngel Farré i Lluís Ticó com a vocals primer i segon, respectivament.
La nova entitat, que tenia com a escut un boix creat per Antoni Ollé i Pinell, naixia formalment amb les seccions de fotografia i atletisme, encara que la previsió amb què treballaven els homes del CEB albirava també la creació de les seccions d’excursionisme naturalista, arqueologia i lletres i ciències.
La secció fotogràfica, dirigida per Daniel Torruella, comptava amb un laboratori equipat amb tot el material necessari per a revelar i tenia com a objectiu el foment de la fotografia que pogués aportar documentació de la bultra i l’horta balaguerines, les festes de barri i el patrimoni natural més pròxim, com el Montsec, el Montroig o la cova del Tabac. A la pràctica, els membres de la secció fotogràfica eren els qui organitzaven les excursions del CEB que havien de servir per fornir a l’entitat de bona part de la documentació de què volia donar testimoni aquesta secció. Pel que fa a la secció d’atletisme i natació, dirigida per Francesc Martínez, es reclama hereva del Grup Hèrcules i afirma que practicarà tots els esports i “formarà un grup d’atletes que puguin posar el nom de Balaguer al lloc que li pertoca dins l’esport”. Aquesta secció va tenir una vida efímera, ja que va desaparèixer pràcticament quan el seu principal valedor, Francesc Martínez, va haver de deixar Balaguer per motius professionals.
Pel que fa al local social, que també comptava amb una sala d’exposicions, tenia un horari d’obertura al públic de vuit a nou del vespre els dies laborables, i d’onze a una del migdia els diumenges. Una secretària s’encarregava d’atendre les consultes dels socis i de rebre les inscripcions per a les excursions, a més d’anotar altes i baixes i mantenir la correspondència amb altres entitats similars.
|
Des d’un primer moment el CEB entroncava clarament amb les bases de l’excursionisme científic català. Així consta en els articles fundacionals publicats al Butlletí del CEB, que destaquen la finalitat de propagar l’amor a la natura i despertar l’interès per recórrer les contrades més properes amb la missió principal de fer cultura:
| “El fi principal ha estat d’estudiar i conservar el que de notable ofereix la Mare Naturalesa en les seves diferents branques de la ciència, la història, l’art i la literatura en les seves múltiples manifestacions, això és: les tradicions, els costums de llurs habitants per poder divulgar llurs coneixements i fomentar arreu l’estimació que es mereixen”. |
L’espiritualitat de la tasca que emprenien aquests joves balaguerins, la majoria d’ells molt lligats a la revista Pla i muntanya i als partits polítics republicans, és una de les bases fundacionals que més remarquen en aquesta època inicial. Tot això, tot sigui dit, acompanyat de l’interès i la curiositat pel patrimoni cultural i natural més proper:
| “L’eficàcia d’un centre excursionista (…) és la fontana d’on ha de brollar l’aigua benefactora que cerquem perquè ens guareixi la nostra set espiritual. (…) Som molts els balaguerins que desconeixem per complet els tresors valuosos que hi ha establerts d’anys i no gaire lluny de la nostra ciutat. Meravelles que deuríem conèixer palpablement són per nosaltres ignorades com si al món no existissin”. |
En la mateixa línia, Antoni Ollé i Pinell afirmava:
| “Excursionisme és sinònim de vitalitat; la joventut és l’element primordial d’un Centre Excursionista i naturalment una joventut que tingui l’ideal de l’excursionisme en tots els camps de l’activitat humana és la que millors fruits pot donar al seu poble”. |
Des d’un bon principi ja s’explica que tota l’activitat excursionista anirà acompanyada d’una gran tasca cultural, ja que en el Butlletí s’especifica que les diverses seccions, així com les reunions i conferències, seran un mitjà imprescindible per alimentar els “cervells educats aprenent de matèries necessàries i per a molts desconegudes”.
Si el Butlletí –encara que publicat dos anys més tard de la fundació del CEB- és un bon instrument per conèixer la filosofia fundacional de l’entitat, també ho és la revista Pla i muntanya, que des d’un bon principi va donar suport al CEB i en va saludar la seva creació amb aquesta editorial:
| “La visita a tots els nostres monuments més o menys enrunats, l’escalada pels pics, el trescar per les serres i els plans, ha d’esdevenir la base fonamental per l’acumulació d’un bagatge de cultura de primer ordre”. |
Tota aquesta tasca, de què la revista afirma que se n’obtindran “interessants ressenyes dels llocs més bells amb la descripció dels camins i dreceres i l’acotació de distàncies i altures”, havia de servir també per conèixer a fons el territori:
| “La catalogació i ordenació del nostre paisatge, dels nostres aspectes artístics, dels nostres valors arqueològics, dels nostres costums, poden constituir un preciós arxiu gràfic i escrit”. |
|
El 1933 les pàgines de la premsa local no parlaven d’infraestructures, de regadius ni del preu del cànem com el 1929, sinó que donaven notícia de fets tràgics com la mort d’un jove balaguerí a mans d’un grup de carlins que baixava d’una romeria al Sant Crist, o de l’agra polèmica que enfrontava l’Ajuntament de Balaguer, en aquell moment presidit per Domènec Carrové, i els pares escolapis. Es dóna la circumstància que des de 1699 aquesta ordre religiosa impartia ensenyament a Balaguer en un edifici construït pel consistori a través d’un acord que va ser ratificat el juny de 1841 davant notari. Atès que les lleis del moment havien establert que els pares escolapis havien de cessar d’impartir l’ensenyament primari i secundari a partir del desembre de 1933, l’Ajuntament va demanar a l’Escola Pia que retornés l’edifici al municipi, creant així un ambient de certa tensió. Ja s’ha citat anteriorment la tasca iniciada pel pare Pubill en el camp de l’arqueologia al CEB i la bona relació existent entre aquesta entitat i l’orde religiosa d’ensenyança. Tenint en compte que l’alcalde de Balaguer d’aquell moment era un dels fundadors del CEB, no és gens agosarat plantejar-se la hipòtesi que les relacions entre les dues entitats van haver de quedar forçosament deteriorades.
|
Enmig d’aquesta situació de tensió, a partir de 1934 comencen a sovintejar els articles a la premsa local parlant de la crisi del CEB. El primer en obrir foc va ser Finestral amb l’editorial titulat Un crit d’alerta. Després de lamentar-se que dues entitats insígnia de la ciutat, el CEB i l’Orfeó Balaguerí, “van pel camí de precipitar-se cap a la seva total desaparició”, l’editorial alerta que aquesta crisi comportarà una gran sotragada per la vida cultural de la ciutat. Però Finestral va més enllà i, apuntant gairebé amb tota seguretat als antics fundadors del CEB, afirmava que aquesta crisi era molt més preocupant quan aquesta davallada sorgia “d’aquells esperits que formen la massa intel·lectual del nostre poble”.
Si al juliol es deia això, al novembre la revista era encara més explícita amb una editorial, ara sí, dedicada íntegrament a la crisi del CEB. Després de lloar la tasca feta i reconèixer que “durant l’època del seu major esplendor el Centre Excursionista de la nostra ciutat tenia l’aspecte d’un vertader temple de la cultura”, anima els qui tiraven endavant l’empresa a “demanar-los nous valors i majors optimismes”. La clau de volta, però, la trobem quan es remata l’editorial afirmant que no gosen a fer aquest prec perquè “tenim por de topar amb el fantasma de sempre: la política”.
La resposta no es va fer esperar des de les pàgines de Pla i muntanya, una revista que, a més d’agrupar el nucli de fundadors del CEB, a partir de 1934 es va convertir en l’òrgan d’expressió d’Unió Republicana. Després d’ironitzar sobre tot allò que volia redreçar aquesta revista, en aquells anys clarament enfrontada amb Pla i muntanya, nega taxativament que “l’estacionament actual (s’entén que del CEB) és degut a la poca col·laboració que ha tingut” en projectes com el Butlletí, les exposicions, les conferències o els concursos de fotografia. L’article, titulat Els homes de Finestral i el Centre Excursionista Balaguerí, també diu que en iniciatives com la creació del museu l’entitat va patir el boicot de persones que havien estat membres del CEB –encara que sense especificar qui- amb la posada en marxa d’un projecte similar.
De totes maneres des d’aquestes pàgines es nega rotundament, tal com deia Finestral, que fos la política la que havia propiciat l’estancament del CEB i s’atribueix aquesta situació a qüestions molt més banals i més lligades a la naturalesa humana:
| “Ara segons l’editorialista l’entorpiment de la marxa del CEB és la política. No, no és la política senyors de Finestral! Ens consta, i les proves així ho justifiquen, que de política, no se n’ha fet mai al CEB. Els homes que fins fa poc portaven amb abnegació el pes de l’entitat saben a bastament on deuen desplaçar les seves activitats polítiques puix tenen un concepte, superior a molts, de l’actuació que deu portar-se a les entitats exclusivament culturals com en aquest cas al Centre Excursionista. No, no és el mite, gastat ja, de la política el causant de l’actual estacionament del CEB. Senyors de Finestral! Sinó que, la culpa i el mal parteix d’aquells que com vosaltres no fan ni deixen fer”. |
Les referències que tenim del CEB arriben fins el 1935. Concretament, a l’agost es va convocar una junta extraordinària per renovar els membres de la secció fotogràfica i poc més tard una assemblea general. Segons es conta a Finestral, la qüestió principal de l’ordre del dia se centrava a designar tres socis perquè es fessin càrrec del trasllat del local social en un altre pis de la mateixa casa. Si més no, i malgrat els aires evidents de crisi, la convocatòria de les juntes demostra que l’agost de 1935 el CEB encara era actiu.
El darrer testimoni escrit sobre el CEB el trobem en un article que Josep Ollé va publicar a l’especial de la festa major que Pla i muntanya va editar el novembre de 1935. Més que un article, el que feia Ollé era una arenga a la societat balaguerina perquè s’animés a tirar endavant aquest projecte iniciat el 1929:
| “Al Centre Excursionista, encara que estigui tant decaigut, li queden arrels, però arrels molt fondes que si li donen adobs a temps encara llucaran donant tot seguit la saba i la seva plenitud de vida”. |
Josep Ollé remata l’article amb aquestes paraules:
| “Joves balaguerins!, inscriviu-vos socis de la nostra entitat cultural que, amb l’ajuda de tots, farem una gran obra sòlida que serà el model i fonament per a futures construccions. Balaguerins tots! Si volem cultura, progrés i fortitud doneu suport a l’obra del Centre Excursionista Balaguerí”. |
Aquestes són les últimes referències que, fins ara, es coneixen de la primera etapa del CEB. No cal dir que només vuit mesos després que Josep Ollé publiqués aquest article esclatava la Guerra Civil. No deixa de ser curiós que actualment no es conservi cap número de Pla i muntanya de 1936, malgrat que la revista es va continuar publicant fins el dia 18 de juliol i que Montserrat Moncasi (La premsa a la ciutat de Balaguer) afirmi haver vist aquest número a la col·lecció particular de Josep Monill.
|
El fet cert és que l’immens patrimoni arqueològic i cultural que havia reunit el CEB des de 1929, els llibres de la incipient biblioteca que s’anava forjant pas a pas, les excursions per la comarca i pels cims més alts del Pirineu, l’àlbum arxiu i tot allò que havia fet que Balaguer fos una ciutat de referència en el camp de l’excursionisme es va perdre per sempre més o va quedar disgregat i descontextualitzat per una guerra que no només va acabar amb la vida de milers de persones, sinó també amb la vitalitat cultural i política de Balaguer.